L’agricultura que majoritàriament ens dona menjar, la de les xicotetes explotacions, és la més castigada, la més desprotegida. Esta injusta paradoxa, amb major o menor incidència, es pot observar a tot el món. L’àmbit geogràfic en el qual es localitza el CEMAS, la Comunitat Valenciana, no és una excepció.
Segons dades de la FAO, les granges familiars exploten al voltant del 75% de les terres agrícoles del món. La majoria d’elles són finques familiars de xicoteta escala i el 95% té menys de 5 hectàrees. Les dones exercixen quasi el 50% del treball agrícola, però posseïxen només el 15% de les terres agrícoles. A la Comunitat Valenciana, un 80% de les explotacions tenen esta dimensió (menys de 5 hectàrees). Les persones que viuen d’estes parcel·les han de fer front a les dificultats per al relleu generacional, la transició cap a una agricultura més sostenible, la impossibilitat de fixar uns preus justos a peu de camp i la falta de professionalització, entre altres batalles. I malgrat això, ens donen menjar tots els dies.
La crisi provocada per la COVID-19 ha fet més visibles les xicotetes explotacions agrícoles i ramaderes. Quan el món sencer ha tingut por de quedar-se sense productes frescos en la nevera, les mirades s’han dirigit cap a estes persones, que sempre han sigut ací però que mai s’havien percebut tan essencials per la comunitat. Ens hem adonat dels riscos del comerç internacional i hem girat la mirada cap a la producció local, els canals curts de comercialització, l’autoproveïment i la diversificació productiva.
2019 va obrir l’any del Decenni de les Nacions Unides de l’Agricultura Familiar (2019-2028). Segons esta organització, les explotacions familiars produïxen més del 80% dels aliments del planeta. I més del 90% de les explotacions agrícoles a tot el món són gestionades per una sola persona o una família, i depenen en gran manera de la mà d’obra familiar.
Els problemes que ofeguen als xicotets agricultors i agricultores valencians.
Si en alguna cosa coincidixen totes les organitzacions que representen al sector és en la necessitat que la persona que treballa la terra perceba un preu just pel producte que embene. En este sentit, Cristóbal Aguado, president d’AVA-ASAJA assenyala que “el xicotet productor es troba molt indefens davant els operadors comercials i la gran distribució. El productor és l’esclavó més dèbil dins d’una cadena agroalimentària on alguns guanyen, i molt, mentre uns altres perden”. Ricardo Bayo, secretari d’organització d’UPA-PV apunta que els xicotets agricultors “no tenen capacitat de negociació i això porta al fet que moltes vegades els preus no cobrixen ni els costos de producció”.
En el mateix sentit, Carles Peris, secretari general de La Unió, afirma que “el que genera el valor en la cadena alimentària és el que menys percep. Les grans superfícies actuen en una clara posició de domini i s’emporten gran part de la rendibilitat”. Pablo Sáez, secretari d’organització de CCPV-COAG (Coordinadora Camperola del País Valencià-COAG), mentre es disposa a podar els ametlers, es lamenta que varia segons els anys “hi ha temporades en què no porta compte ni tan sols recollir l’ametla del poc que s’obté”.
La Comunitat Valenciana, a més, té un alt grau de minifundi que, encara que afavorix la socialització de la terra també fomenta una escassa competitivitat que deriva en poca rendibilitat i abandó de terres. En contrast, l’accés a la terra és molt difícil. En paraules de R. Bayo, “l’amor a la terra de molts agricultors fa que la porten més amb el cor que amb el cap. No la poden cultivar, però no es volen desprendre d’ella”. C. Aguado afirma que si no es pren mesures per a modernitzar les estructures agràries “continuaran creixent les terres sense cultivar, amb la pèrdua econòmica, social i mediambiental que això suposa”.
Un dels reptes als quals s’enfronten estes explotacions és que han de fer front a la necessària transformació cap a sistemes més sostenibles. C. Peris considera que “és un procés positiu per a la societat però que s’ha de donar en condicions de simetria i equilibri a nivell mundial”. En este sentit totes les organitzacions assenyalen que no és admissible que la Unió Europea utilitze l’agricultura com a “moneda de canvi” en les negociacions amb tercers països per a obtindre avantatges comercials en altres sectors.
La FAO ha insistit en nombroses ocasions en què el declivi mundial en les poblacions d’abelles suposa una seriosa amenaça per a una gran varietat de plantes. A la Comunitat Valenciana els apicultors patixen a més el problema d’una estricta legislació que limita molt la instal·lació de ruscos. P. Sáez, en la seua condició d’apicultor, advoca per recuperar les pràctiques agrícoles dels nostres avis i fomentar l’agroecologia com a solució a molts problemes del camp. Es mostra especialment preocupat per la pèrdua de biodiversitat i els problemes que es generen per la fertirrigació i la utilització de llots com a fertilitzant: “cal formar ecosistemes en els quals es cultiven tarongers, no fàbriques de produir taronges”.
Les solucions
La recent Llei de la Cadena Alimentària que intenta assegurar que els preus pactats amb els agricultors cobrisquen els costos efectius de producció ha tingut desigual acolliment entre les organitzacions agràries. Per a unes és un primer pas molt positiu, per a unes altres és totalment insuficient. Encara que sí que hi ha coincidència a assenyalar que són necessàries mesures legislatives que afavorisquen la modernització de l’Agricultura. C. Aguado reclama que se li done prioritat a la Llei d’Estructures Agràries per a evitar l’abandó de terres. C. Peris reclama un millor i més flexible pla d’ajudes que afavorisca la incorporació de joves a l’agricultura per a evitar que les terres estiguen concentrades cada vegada en menys mans. P. Sáez apunta que “o partixen d’una explotació ja en marxa o és impossible per als joves obrir-se pas. Les ajudes són totalment insuficients”.
En este sentit, R. Bayo insistix en la necessària professionalització del camp: “cal dignificar la professió de l’agricultor. Cal professionalitzar el camp. En l’agricultura, com en tot, fa falta talent. Els joves han d’entendre que les explotacions ben dimensionades i estudiades són viables”. També advoquen per unes cooperatives més professionalitzades i en les quals es faça patent el relleu generacional, perquè realment resulten competitives. P. Saez reclama un “cooperativisme real: els interessos de grans multinacionals incentiven que no funcionen els moviments de cooperativisme real”.
I tots reclamen de la Unió Europea una PAC justa, orientada sobretot a l’agricultura familiar, perquè serà l’única manera d’ajudar a fixar la població en les zones rurals i evitar el gravíssim problema de despoblació que experimenten moltes regions.
La crisi de la COVID-19
Una de les conseqüències positives de la pandèmia és que s’ha fet més visible la labor de les persones que treballen en el camp. En este sentit C.Aguado afirma que “la classe política ha reconegut la labor essencial que exercim per a subministrar aliments en quantitat i qualitat, però este reconeixement no es premia i molts xicotets productors estan patint problemes de comercialització molt greus”. P. Sáez es mostra més crític: “ha sigut un miratge d’unes setmanes o uns mesos, però ja s’ha diluit”. Il·lusori o no, la veritat és que s’entreveu una major consciència entre els consumidors de la important labor de l’agricultor i agricultora que assortix els mercats i els lineals en els quals realitzen les seues compres. El pas següent és actuar amb la convicció que cal pagar un preu just per este treball.
Per a saber més:
- Agricultores pequeños y familiares
- TECA-Tecnologías y prácticas para pequeños productores agrícolas
- La covid-19 y el acceso de los pequeños productores a los mercados
- Los pequeños productores y la agricultura familiar
- Comienza el Decenio de la Agricultura Familiar