Entrevista amb Roman Krznaric: “La humanitat ha colonitzat el futur. Ho tractem com un llunyà lloc colonial, sense gent”

Com podem pensar a llarg termini en un món a curt termini? Parlem amb Roman Krznaric, destacat filòsof i autor del llibre “El bon avantpassat” (disponible en espanyol per Capità Swing) sobre els reptes als quals s’enfronta el nostre planeta i la necessitat d’un canvi de mentalitat que tinga en compte a les generacions futures.

– Què significa ser un bon avantpassat?

En els anys setanta, el gran immunòleg Jonas Salk, que va desenvolupar la primera vacuna contra la pòlio, va plantejar la pregunta: “Estem sent bons avantpassats?” Volia que pensàrem en com ens jutjaran les generacions futures per les nostres accions destructives, com el mal que estem fent al medi ambient del qual depèn tota la vida. Crec que la pregunta de Salk continua sent crucial hui dia.

Mai en la història les nostres accions han tingut conseqüències tan potencialment nocives per a les generacions futures, des dels impactes del canvi climàtic fins als riscos de la intel·ligència artificial. Ser un bon avantpassat és reconèixer que necessitem ampliar els nostres horitzons temporals, i no sols pensar a escala de segons, minuts i hores, sinó a escala de dècades, segles i fins i tot mil·lennis. Es tracta d’escapar del curtterminisme patològic de la cultura actual i adoptar una visió a llarg termini.

Els obrers que van començar a construir la Catedral de València en el segle XIII tenien aquest tipus de visió a llarg termini. Probablement sabien que no s’acabaria en la seua vida, però van seguir dedicats a la seua tasca. Hui necessitem aquest tipus de “pensament catedralici”. Encara que probablement ja tenim suficients catedrals i hauríem de construir les “catedrals ecològiques” del futur.

– Si seguim per aquest camí, com creu que ens recordaran les generacions futures?

Sens dubte ens recordaran com a criminals del carboni. Tinc bessons de 14 anys i ja m’estan jutjant. Em pregunten: “Com vau poder agafar tants avions a la fi dels 90, quan el món ja coneixia la crisi climàtica i la Cimera de la Terra de Riu s’havia celebrat en 1992?” Intente explicar-los que el missatge va tardar a calar, però als meus fills no els sembla una bona excusa.

Tenen raó en jutjar-nos perquè el camí que seguim actualment és el mateix que el de l’Imperi Romà: cap al col·lapse de la civilització. Sabem que, si seguim com fins ara, ens dirigim cap a uns 3-4 graus de calfament i 1-2 metres d’augment del nivell de la mar, i pot ser que fins i tot més. Ens hem eixit de l’era estable de l’Holocé i ens hem convertit en els creadors del clima. La tragèdia és que no podem dir “no ho sabíem”. Ho sabem. Això ens fa responsables.

– Amb una crisi ecològica i unes xifres de fam en continu augment, per què creu que seguim sense pensar a llarg termini?

Hi ha moltes raons per les quals seguim atrapats en el curtterminisme, la qual cosa en el meu recent llibre El bon avantpassat (publicat per Capità Swing) dic “la tirania de l’ara”. Aquestes raons van des de la “economia de l’atenció” del món digital, que ens manté lliscant el dit i comprovant les notificacions dels nostres telèfons, fins al curtterminisme del capitalisme especulatiu i els sistemes polítics que funcionen amb cicles a curt termini, en els quals els polítics a penes poden veure més enllà de les pròximes eleccions, o fins i tot de l’últim tuït. Així que canviar cap a una civilització a llarg termini significa qüestionar els fonaments dels nostres sistemes econòmics i polítics.

Hem de canviar, per exemple, cap a models econòmics posteriors al creixement, com “l’economia del dònut” o el model de l’economia del benestar. És bo veure que ciutats com Barcelona adopten el model de l’economia del dònut, per exemple, que consisteix a deixar arrere la vella ambició de creixement constant del PIB i substituir-la per un model de prosperitat en equilibri, en el qual pretenem satisfer les necessitats bàsiques de les persones sense portar a les nostres societats més enllà dels límits ecològics.

– Què implica exactament pensar a llarg termini en termes d’alimentació? Què hem de millorar?

Estic convençut que un punt de partida intel·ligent per a pensar a llarg termini en el proveïment de necessitats bàsiques com el menjar i l’aigua ha de començar pels fonaments de l’economia ecològica. Herman Daly, un dels seus pares fundadors, sostenia que una economia sostenible a llarg termini és aquella que no utilitza més recursos dels que regenera de manera natural i no genera més residus dels que pot absorbir de manera natural. Aquesta és la base per a crear el tipus d’economies regeneratives que necessitem urgentment.

Per descomptat, actualment estem fent el contrari: utilitzant al voltant de dos planetes Terra cada any en termes de la nostra petjada ecològica. Així que hem de pensar a garantir que els nostres sistemes alimentaris funcionen estrictament dins dels límits planetaris.

Hi ha moltes maneres d’afrontar aquest repte, des de reduir dràsticament el consum de carn fins a enfocaments més tecnològics com la fermentació de precisió, recentment defensada en l’excel·lent llibre Regenesis de l’escriptor mediambiental britànic George Monbiot. Més enllà de les polítiques, hem d’imaginar que els nostres fills i nets continuaran vius l’any 2100 i quin tipus de decisions hem de prendre hui per a garantir-los un sistema alimentari regeneratiu.

– Què passa amb les persones més vulnerables?

Crec que la humanitat, sobretot els que vivim als països rics del Nord Global, hem colonitzat el futur. Tractem el futur com un llunyà lloc colonial, desproveït de gent, on podem abocar lliurement la degradació ecològica i el risc tecnològic. La tragèdia és que les generacions futures no són ací per a fer alguna cosa contra aquesta colonització, per la qual cosa ens correspon a nosaltres donar-los veu. És clar que les conseqüències d’aquesta colonització recauen desproporcionadament al Sud Global, que s’enfrontarà als majors impactes d’una crisi ecològica que en termes històrics és principalment responsabilitat del Nord Global.

Les proves d’aquest procés desproporcionat ja són ací, per descomptat, des de les inundacions al Pakistan fins a la sequera a Kenya. Faríem bé d’inspirar-nos en els ideals indígenes, com la idea dels nadius americans de la “presa de decisions de setena generació”: prendre decisions pensant en les set generacions esdevenidores. Aquest és el tipus de visió a llarg termini que pot ajudar-nos a ser bons avantpassats per a tota la humanitat, especialment per a les poblacions més vulnerables.

– Creu que l’Estratègia de Desenvolupament Sostenible 2030 (ODS) és producte d’una visió a curt termini?

Crec que l’Agenda 2030, i els ODS que l’emmarquen, són massa limitats i segueixen atrapats en una visió del món curtterminista. Això es deu fonamentalment al fet que l’ODS 8 continua donant prioritat al “creixement econòmic” com a ambició global. No obstant això, sabem que no hi ha proves sistemàtiques que puguem tindre un creixement econòmic al mateix temps que reduïm les nostres emissions de carboni i la nostra petjada material a una velocitat i escala similars a les necessàries per a mantindre’ns per davall de 1,5 graus de calfament, la qual cosa tècnicament es denomina “desacoblament absolut suficient”. És una mitologia. El “creixement sostenible” no existeix.

Fins i tot quan els meus fills tenien cinc anys, sabien que no es podia continuar unflant un globus cada vegada més gran sense la perspectiva que esclatarà en algun moment. I, no obstant això, els ODS continuen venent la idea que les nostres economies poden continuar creixent i creixent. Encara que hem de reconèixer que els països de renda baixa poden necessitar el creixement per a satisfer les necessitats bàsiques, no hi ha absolutament cap raó per a això als països de renda alta. És essencial que donem prioritat als models econòmics posteriors al creixement, tant al Nord Global com al Sud. Espere que el que vinga després dels ODS ho faça.

– Creu que estem fracassant com a societat global?

Per descomptat que estem fracassant com a societat global. Els canvis que hem anat fent, com la lenta transició cap a energies renovables i una agricultura més sostenible, són merament incrementals i res a veure amb les transformacions radicals que clarament necessitem. Per exemple, en 2050 hi haurà 120 milions de tones més d’éssers humans en el planeta, però 400 milions de tones més de bestiar. És evident que hem de reduir radicalment la nostra addicció a la carn, però a penes ho estem aconseguint, en part a causa de l’enorme poder polític de l’agricultura corporativa.

D’altra banda, veig centellejos d’esperança. Més de 40 ciutats, per exemple, han adoptat el model d’economia del dònut que he esmentat abans, des d’Amsterdam a Thimbu a Bhutan i La Muntanya a Xile. Estan sorgint lentament les llavors d’una economia regenerativa.

– A què es refereix quan diu que necessitem una rebel·lió del temps?

Porte més de tres dècades estudiant els processos de transformació social i una cosa és bastant clara: que és rar que es produïsca un canvi transformador ràpid sense una acció disruptiva des de baix. Necessitem urgentment moviments socials radicals que sacsegen els nostres sistemes polítics i econòmics per a poder posar en marxa els canvis que necessitem, com una economia i un sistema alimentari regeneratius. Aqueixa és la lliçó de la història, des de les revoltes d’esclaus del segle XIX fins al moviment pels drets civils dels anys seixanta. Per això jo personalment suport i participe en moviments d’acció directa com Extinction Rebellion.

Considere que aquest tipus d’organitzacions, i totes les que es dediquen a tindre una visió a llarg termini de la humanitat i el planeta, són “rebels del temps”. Veuen més enllà de l’ací i l’ara. Reconeixen que el que necessitem és una acció col·lectiva, no individual. Entenen que el canvi requereix disrupció. No tenim temps per a transformacions graduals. Els punts d’inflexió ecològica ja estan perillosament a prop i pot ser que ja s’hagen creuat, des del col·lapse de les capes de gel fins al desglaç del permafrost. Ara és el moment de la transformació. Rebels del temps del món, uniu-vos!