Fertilitzants vivents: bacteris que potencien l’agricultura sostenible
Fa més de 10.000 anys, els nostres avantpassats van deixar enrere la vida nòmada per tal d’assentar-se en un lloc i esdevindre agricultors. Diguem que en algun punt de la nostra evolució triàrem obtenir aliment de la pròpia terra abans que recórrer grans distàncies. La història ja la coneixes: gràcies a l’agricultura, la població va créixer i es van crear més assentaments, fins que van sorgir les primeres ciutats. I el més sorprenent és que mai va parar de créixer.
Actualment tenim moltes més boques a alimentar. De fet, està previst que la població mundial arribe als 8.500 milions el 2030, 9.700 milions el 2050 i 11.200 milions el 2100, segons dades de l’Organització de les Nacions Unides. I hui, una vegada més, la clau de la nostra història està marcada per l’agricultura.
No estem demanant massa a la terra?
Per a resoldre la demanda actual i futura d’aliments, la FAO estima en un dels seus últims informes que per al 2050 l’agricultura necessitarà produir almenys un 50 % més d’aliments, ferratge per a bestiar i biocombustibles que el 2012. Però, com ho farem per a alimentar milers de milions de persones, quan cada vegada hi ha menys terres cultivables i condicions climàtiques més extremes?
A principis del segle XX, els fertilitzants inorgànics artificials van donar una solució al problema de produir més aliment, acompanyats de l’ús intensiu dels recursos naturals i de grans entrades de pesticides químics. Els resultats van ser els esperats: es va aconseguir augmentar extraordinàriament la producció d’aliments a tot el món i complir l’objectiu de salvar vides, un salt en matèria d’alimentació que va passar a la història com l’anomenada Revolució Verda. Tot i això, el salt dels rendiments agrícoles no va ser gratuït, i hui estem experimentant molt de prop alguns danys col·laterals.
Més enllà de la Revolució Verda: un futur sostenible
El problema dels fertilitzants inorgànics és, en primera instància, la seua aplicació excessiva. Un altre dels inconvenients és que la planta no sempre aconsegueix absorbir el producte químic a temps i l’aigua i el vent remouen els fertilitzants de la superfície. Aquest és precisament el punt de partida d’una sèrie d’esdeveniments desafortunats, ja que els excessos de nitrogen i fosfats s’infiltren en les aigües subterrànies o són arrossegats a les aigües superficials.
Les conseqüències són múltiples: persones intoxicades, desenvolupament excessiu d’algues en les aigües que ofeguen altres formes de vida, deteriorament dels sòls, increment en l’emissió de gasos d’efecte d’hivernacle i, fins i tot, una dependència més gran per part dels cultius respecte de les aportacions químiques.
Necessitem un canvi. I, segons la FAO, l’aconseguirem convertint l’agricultura i els sistemes alimentaris en models més sostenibles, de manera que ens ajuden a reduir la pobresa rural, garantir la nutrició de tota la població, cuidar el medi ambient i fer front al canvi climàtic. Parlem d’un canvi que pot començar per revertir la degradació de sòls i, en eixe sentit, ja hi ha propostes innovadores que passen per oferir alternatives als fertilitzants convencionals.
Bacteris per a enriquir els sòls degradats
Fa alguns anys que començaren a estudiar-se microorganismes capaços d’imitar els beneficis dels fertilitzants químics i que podrien funcionar com a complement perfecte per a una agricultura més sostenible.
Els bacteris tenen mala fama, però molts són beneficiosos per a l’ésser humà i els ecosistemes. Els estudis indiquen que el gènere Rhizobium i altres bacteris serien capaços de retornar als sòls la seua resiliència, i augmentar així la productivitat dels cultius de forma sostenible. Com ho aconsegueixen? Gràcies a la relació simbiòtica que estableixen amb la planta, aquests bacteris formen nòduls en les seues arrels i els subministren, posant-los a la seua disposició, els nutrients del sòl i el nitrogen que capten de l’atmosfera.
Com si això fora poc, també són pesticides vivents, produeixen hormones vegetals que actuen com a missatgeres químiques (fitohormones), que regulen el creixement de la planta i reforcen les seues defenses davant agressions externes, com ara atacs d’insectes, fongs i bacteris patògens.
Seran els bacteris capaços d’establir els fonaments per a noves pràctiques? Podran ajudar l’agricultura a afrontar els desafiaments de les properes dècades? Encara és molt prompte per a dir-ho. Primer cal definir aspectes relacionats amb l’aplicació a gran escala i estudiar en profunditat els efectes que poden tindre a llarg termini en l’entorn. Seguirem molt de prop aquest tipus de propostes.