“Mantindre més zones amb vegetació natural assegura la presència d’insectes pol·linitzadors als nostres cultius” Entrevista a Ainhoa Magrach i Ignasi Bartomeus.

Tenim dos desafiaments molt ambiciosos: el primer és continuar cultivant prou aliment per a una població que creix exponencialment i el segon, fer-ho sense espletar els recursos del planeta. Parlem sobre aquest tema amb Ainhoa Magrach, investigadora al Centre Basc per al Canvi Climàtic, i Ignasi Bartomeus, investigador a l’Estació Biològica de Doñana.

̶ Durant molts anys, per a produir més, es va optar per homogeneïtzar el paisatge, és a dir, reduir la varietat de cultius. Quines conseqüències porta això?

Ignasi Bartomeus (IB): L’homogeneïtzació del paisatge és un procés complex derivat de la globalització i del fet que l’economia a gran escala fomenta regions productores d’un sol cultiu. Tanmateix, això sovint beneficia els empresaris, però no els agricultors.

Ainhoa Magrach (AM): A escala de paisatge, estem observant com zones que en un altre temps estaven cobertes per mosaics de diferents tipus d’hàbitat hui dia es veuen cobertes per un únic tipus d’hàbitat, per exemple, zones agrícoles, que ja ocupen més del 40% de la superfície de la terra lliure de gel.

Existeix a més una homogeneïtzació pel que fa a la composició d’espècies, en veure’s afavorides pels impactes humans moltes espècies generalistes que són capaces de sobreviure en molts llocs a costa d’altres especialistes. Però també observem una homogeneïtzació en l’àmbit genètic, i això es pot observar tant en el cas de les espècies silvestres com en els cultius, en afavorir cada vegada menys varietats.

 És greu reemplaçar la biodiversitat per la dominància de certs cultius? Què ens espera si no ens aturem a repensar la forma en què produïm aliments?

IB: Durant molt de temps, certs processos naturals com la pol·linització, la regeneració del sòl o el control de plagues s’han donat per garantits, ja que la biodiversitat ens proveïa aquests serveis. Tanmateix, els milers d’espècies que conviuen amb nosaltres en els paisatges agrícoles necessiten unes condicions mínimes per a sobreviure, i quan simplifiquem massa el paisatge, perdem aquestes condicions, perdem moltes espècies i perdem els serveis que ens estaven proporcionant.

AM: En reemplaçar la biodiversitat per un nombre reduït de cultius, que en molts casos es planten en forma de monocultius, augmentem la possibilitat que hi haja un patogen que els afecte. Aquest és el cas dels pins a Euskadi, per exemple, que en aquest moment es veuen afectats per un fong que compromet les fulles i els impedeix realitzar la fotosíntesi. En créixer en plantacions d’aquesta única espècie, el fong s’ha transmés d’arbre a arbre de manera senzilla, una cosa que no ocorria en un bosc silvestre on diverses espècies diferents conviurien i el fong no podria escampar-se de manera tan ràpida.

 La població no para de créixer, però els nostres recursos són finits. Pot contribuir la biodiversitat a ajudar-nos a produir amb el menor impacte ambiental possible?

IB: És una fal·làcia que el problema d’alimentar una població creixent siga la capacitat de produir aliment. Actualment se’n produeix prou, però està mal repartit i es tira una gran proporció. Conservar la biodiversitat en els paisatges agrícoles no és només una qüestió de producció, sinó una qüestió de compartir l’espai amb altres espècies.

AM: Exactament. El problema actual no és tant de producció, sinó sobretot de distribució i de malbaratament. Hui malbaratem una gran quantitat dels aliments.

 Quin és el paper dels pol·linitzadors i per què és tan essencial?

IB: Les plantes amb flor necessiten animals que les pol·linitzen per a donar fruit, per tant, els pol·linitzadors, sobretot abelles i sírfids en les nostres latituds, són un element clau per al funcionament del planeta. Molts cultius poden donar fruit sense pol·linitzadors, però sovint baixa la producció i la qualitat dels fruits.

AM: El 85% de les plantes silvestres i més del 70% dels cultius que consumim depén d’alguna manera dels pol·linitzadors, és a dir, gràcies al moviment de pol·len entre diferents plantes individuals augmenta el rendiment. I aquests cultius dependents dels pol·linitzadors inclouen aquells que contenen les majors quantitats de minerals i vitamines. En molts cultius s’utilitzen abelles de la mel en ruscos per a pol·linitzar els cultius, però, l’abella de la mel no sempre és la pol·linitzadora més eficient, cada cultiu té una estructura floral (mida, forma) diferent.

Pensar que podem dependre únicament de l’abella de la mel és com pensar que podem fer servir un tornavís d’estrella per a absolutament tots els caragols que tenim, no funciona igual de bé. A més, de la mateixa manera que passa amb els pins d’Euskadi, aquesta espècie pot patir malalties o ser afectada pel canvi climàtic, comptar amb una diversitat de pol·linitzadors és una assegurança enfront de possibles accidents i pèrdues.

 Què poden fer els productors per tal de reconstruir la biodiversitat?

IB: Paradoxalment, moltes de les pràctiques tradicionals són compatibles amb la biodiversitat. Tindre camps més xicotets, incrementar el nombre de cultius diferents en el paisatge, respectar els termes i els marges dels camps, i mantindre les zones menys productives amb vegetació natural assegura que milers d’insectes i altres animals troben refugi i poden conviure amb nosaltres. Conservar els grans mamífers requereix grans parcs naturals, però per a molts insectes és suficient uns metres quadrats de bon hàbitat per a prosperar.

AM: Coincidisc. En molts casos, no fer res és gairebé millor que fer alguna cosa. De manera natural, en moltes zones hi ha bancs de llavors a terra que, si els deixem créixer, inclouen moltes de les espècies amb flors que utilitzen aquests pol·linitzadors. A més de recursos florals, necessiten zones per a nidificar, per la qual cosa, tindre zones amb fusta o no remoure el sòl permetria a diferents espècies establir els seus nius d’acord amb les seues necessitats.

 I els consumidors, com podem donar suport a la transformació?

IB: És difícil posar la responsabilitat en els consumidors, perquè estem immersos en un sistema que no controlem. Consumir productes de proximitat, de temporada, i reduir el consum és important, però és molt més rellevant exigir als nostres polítics un compromís amb una agricultura sostenible a llarg termini, especialment en un context de canvi climàtic.

AM: A escala individual, podem realitzar xicotetes accions, però els majors canvis s’han de donar en l’àmbit institucional i a escales cada vegada més grans, usant els últims avanços científics com a base per a la presa de decisions.

 Quina reflexió els transmetrien als qui ens llegeixen?

IB: Crec que estem en un moment important perquè hi ha un senyal d’alarma clar que ens indica que podem perdre moltes espècies que són el resultat de milions d’anys d’evolució, però encara no hem extingit la majoria d’elles. Som a temps de reaccionar i usar el coneixement científic per tal de cuidar totes les espècies del planeta. En definitiva, el model actual fomenta que s’enriquisquen uns pocs a costa de destruir el llegat natural que tenim, així que canviar el sistema per tal d’empoderar els xicotets agricultors pot tindre conseqüències positives tant en l’àmbit social com ecològic.