Repensar l’aliment, repensar les ciutats
Trepitges un supermercat i et perds en les seues llargues prestatgeries. Centenars de productes de tot el món estan a l’abast de la teua mà. Tan prop de tu, tots els dies. Esta disponibilitat és tal que qualsevol pot suposar que accedir a estos aliments és una cosa natural. No obstant això, esta disponibilitat constant significa justament el contrari: perquè quan pensem que per a proveir a qualsevol ciutat del món, s’ha de produir, importar, vendre, cuinar, menjar i rebutjar uns trenta milions de menjars diaris, la cosa canvia.
Saps amb certesa d’on ve l’aliment que veus en les prestatgeries? T’has plantejat alguna vegada les conseqüències d’esta disponibilitat permanent? És possible que no hages tingut en compte estes qüestions i este és el motiu: les ciutats es van separar de la naturalesa fa centenars d’anys i, naturalment, tu també.
El menjar: el nucli social de la ciutat
Hui ens costa imaginar una ciutat en els espais públics de la qual deambulen els animals. Però a la ciutat preindustrial esta imatge era habitual, fins al punt que comprar l’aliment sense saber d’on provenia haguera sigut pràcticament impossible. Desconéixer els processos, també. Abans de la revolució industrial les costelles de corder que es ficaven en el forn havien estat deambulant no molt lluny d’eixe foc el dia anterior. Així de clar ho explica Carolyn Steel en esta conferència.
El problema és que en algun punt de la història el menjar es va traslladar des de l’àmbit urbà a la perifèria, on l’aliment era processat per a arribar a la ciutat ja fraccionat. Ací és quan es trenca la relació dels urbanites amb el seu menjar. I el ferrocarril va tindre molt a veure en este procés. I és que, gràcies a ell, ja no feia falta portar els animals a peu al centre de la ciutat i per al consumidor la relació entre l’aliment i la naturalesa va començar a desdibuixar-se fins que la compra es va convertir en un acte anònim on ja no sabem de quin punt del globus ve el que mengem ni com es produïx, ni si el productor va cobrar prou pel seu treball.
El que mengen els habitants de les ciutats importa (i molt)
Sense el menjar als carrers i en els espais públics de la ciutat, les ciutats es van despullar dels seus límits geogràfics. Van passar de ser un puntet diminut perdut en el mapa, cenyits per l’espai rural, a un descontrol urbà que creixia sense límits, convertint-se en un lloc difícil d’alimentar. Si seguim per este camí, què farem quan en 2050 un terç de la població mundial visca a les ciutats?
Per a Florence Egal, experta en Seguretat alimentària i Nutrició, la clau està en el fet que els urbanites del futur comencen a saber d’on ve el que estan menjant, qui ho produïx i com és esta producció. I després, ser conscients que l’acte de consumir és un acte polític.
Hui estem vivint les conseqüències d’una relació en la qual no ens sentim còmplices amb la naturalesa. Fruit d’esta situació una part important de la població patix les conseqüències de la inseguretat alimentària, la falta de resiliència dels nostres sistemes alimentaris i el mal ambiental irreparable que provoquem en el planeta. Una dada: 19 milions d’hectàrees de bosc es perden cada any per a disposar de terres en les quals cultivar cereals. Un terç d’elles seran utilitzades per a alimentar al bestiar i produir carn. Les xifres són terribles. Però el pitjor és que, a més de produir aliment a un preu molt alt per al planeta i per a la nostra butxaca, ni tan sols el valorem. De fet, segons dades de la FAO, un terç de tot l’aliment que produïm a escala mundial acaba en el contenidor (t‘ho vam explicar en este article).
El camí està traçat: tenim l’obligació moral de posar a l’aliment en el lloc que mereix. Convertir a les ciutats en ambients on hi haja mercats de menjar de cultiu local i aconseguir que l’aliment torne a formar part de la vida social de la ciutat. En paraules de Carolyn Steel, es tracta de deixar de veure a les ciutats com a metròpolis improductives i veure-les, en canvi, com una part fonamental d’un cicle productiu orgànic de la naturalesa. La ciutat necessita formar part d’ella i construir una relació simbiòtica.
Una horta suculenta amb vista a la Torre Eiffel? Per què no?
Ja hi ha iniciatives valuoses que estan retornant a la naturalesa el lloc que li vam llevar. Per exemple, en ple centre de París s’està gestant una horta de la grandària de dos camps de futbol, amb vista a la Torre Eiffel! I s’espera que per al 2022 l’horta albergue de manera ecològica a més de trenta varietats vegetals en el terrat amb major superfície de París, produint al mateix temps un impacte favorable en la biodiversitat urbana.
Però també moltes altres urbs estan sent testimonis del ressorgiment de l’agricultura urbana. Una d’elles és Tòquio amb la Urban Farm, un hort urbà enmig d’un edifici d’oficines situat en el cor financer de la ciutat. En el seu interior el 20% de les seues instal·lacions acullen una àmplia varietat de cultius hidropònics, que van des d’arrossars fins a plantacions d’encisams. “Volíem que la naturalesa i els treballadors cohabitaren en una simbiosi perfecta en un entorn dissenyat sobre tres conceptes: l’agricultura, un espai de treball saludable i una oficina ecològica”, assenyala el seu directiu, Motonobu Sato, en este article.
I la llista continua, com el Brooklyn Grange a Nova York que cultiva sobre la teulada d’edificis industrials del Northern Boulevard. O els sostres verds de Copenhaguen, on des de 2010 s’exigix legalment als propietaris d’edificis de nova construcció perquè instal·len en els seus terrats algun tipus de coberta verda, des d’hortes, arbres o torba, reduint així les emissions de CO₂.
El retrobament entre naturalesa i urbs: un tàndem perfecte
Els horts escolars i comunitaris que esguiten les ciutats també són evidència que la nostra relació amb el menjar està canviant. “Els xiquets i tota la seua família enfortixen el seu vincle amb la naturalesa, descobrixen d’on ve l’aliment, com menjar més saludable i tenen un primer acostament sobre en què consistix el treball en el món rural”, assenyala Florence Egal. Repensar les ciutats i aconseguir un equilibri entre el món urbà i el rural depén de com utilitzem el territori i són precisament els espais verds els que marquen la diferència. Espais que consciencien a la ciutadania i contribuïxen a millorar la qualitat de l’aire mentre es cultiva aliment estacional Quilòmetre Zero en ple contacte amb la naturalesa.
Este tipus d’acostaments amb la naturalesa també ens fan pensar en el nostre propi consum. Començar a preguntar-nos què mengem i d’on ve. O per què no hauríem de menjar el que ens dona la gana: “Cal ser conscients que este alvocat que compre a Roma molt probablement va ser collit en condicions precàries, on l’escassa quantitat d’aigua de la zona es destina a la collita perquè jo, des de l’altre costat del món, puga menjar-lo quan vulga”, agrega Florence Egal.
El menjar és part del problema, però també és part de la solució. Una eina valuosa que tots tenim el poder d’utilitzar per a fer d’este un món més just, respectuós amb el medi ambient i amb la nostra salut. I tu, què menjaràs hui?