Gabriel Ferrero, president del Comité de Seguretat Alimentària Mundial: “la necessitat de transformar en profunditat els sistemes alimentaris és ja una emergència”

Este enginyer, professor de la Universitat Politècnica de València en excedència, va arribar en 2021 a la presidència de la institució mundial dedicada a lluitar contra la fam i la malnutrició. Llavors tenia una idea clara: era necessari transformar els sistemes alimentaris. Una tasca complexa que es preveia llarga. Ara, quan la seua presidència està a punt de completar-se, ho entrevistem per a comprovar que la seua proposta ha passat a ser tan important com urgent.

Pregunta: Vosté es troba acabant la seua presidència en el Comité: com s’han viscut en la institució estos dos anys amb una situació tan complexa? 

Resposta: S’ha viscut amb molta dificultat, amb molta turbulència. Parlem d’una institució intergovernamental que ha hagut d’afrontar, en primer lloc, una crisi alimentària mundial d’un calibre que feia almenys 11 anys que no es vivia i que s’ha vist exacerbada per la guerra a Ucraïna. I això últim ha complicat enormement el debat perquè hi ha hagut una enorme dificultat fins i tot per a discutir. Ni que dir ha d’ha   sigut molt complex arribar als  acords entre països que són necessaris per a la solució a una crisi alimentària.

I ara, a més, la situació s’ha agreujat amb la guerra a Gaza, amb la qual es repeteixen patrons similars. És cert que, de moment, l’impacte el tenim localitzat en la població gazatí, que està patint de forma dramática i terrible. Però som conscients que la situació pot agreujar la crisi alimentària a través d’altres canals de transmissió.

En suma, han sigut dos anys tremendament complicats. Per la confluència d’una crisi alimentària amb conflictes geopolítics que quasi paralitzen les institucions multilaterals.

P: Quan va assumir la presidència d’este organisme, la seua proposta es basava a promoure una transformació dels  sistemes alimentaris. I això és un moviment lent. Però la realitat imposa situacions d’emergència i respostes ràpides. És possible treballar a dues velocitats? És possible conjugar objectius a curt i llarg termini?

R.: Realment, la necessitat de transformar en profunditat els sistemes alimentaris és ja una emergència. Estava en la nostra agenda i, lluny de desaparéixer, s’ha fet més important; això s’ha evidenciat amb el xoc produït pel canvi climàtic, per la pandèmia i per la guerra contra Ucraïna i la resta dels  conflictes al voltant del món. Estos elements han revelado encara més que els sistemes alimentaris han d’accelerar  la seua transformació perquè els que tenim són poc resilients i, tal com estan configurats, la seua capacitat de reduir la fam i la malnutrició está arribant a la seua fi.

I esta resposta, la de transformar els sistemes alimentaris, no la planteja només el Comité de Seguretat Alimentària, sinó tot el sistema de les Nacions Unides. El seu secretari general, en el cim sobre sistemes alimentaris que es va celebrar en 2021, ja abans de la guerra, posava en el centre del debat la promoció de nous models.

De manera que resumiria la resposta dient que ja no hi ha curt i llarg termini. Ja no podem plantejar-nos que tenim molt temps per a anar transformant a poc a poc els sistemes alimentaris mentre atenem l’urgent. Eixa distinció ja no és vàlida. Era vàlida, però las crisi que estem vivint ara constitueixen ja la nostra nova normalitat. Es dir, el xoc del canvi climàtic i el seu creixement quasi exponencial en intensitat i freqüència més les tensions internacionals són ja una cosa habitual, la qual cosa requereix una transformació ràpida i urgent.

P.: I com s’aborda una transició dels sistemes alimentaris de manera urgent? 

R.: Primer de tot, cal posar la conversa en el seu lloc just i dir que eixa transformació és urgent i no podem separar les accions en dues fases.

Després, la tasca és molta, però hi ha tres elements que ressaltaria. El primer, del que hem aprés molt en les últimes dècades, consisteix a incrementar les mesures de protecció social. Mesures no sols referides a la renda, sinó també dissenyades perquè faciliten l’accés a una alimentació sana. Exemples com Etiòpia o el Brasil són l’evidència que, en moments de xoc, comptar amb sistemes de protecció social consolidats i estructurats evita l’increment de la fam i la malnutrició.

El segon element és la necessitat de donar suport als mercats locals, a l’agricultura mitjana i xicoteta. En primer lloc, perquè és la que aconsegueix que puguem assegurar una provisió local, territorial i regional d’aliments; però és que, a més, redunda en una millor nutrició, perquè ofereix aliments de major qualitat i amb menor petjada ambiental. Hem de recordar que hi ha molts països en el món en els quals més de la meitat de la producció d’aliments depén de productors que treballen dues hectàrees de territori. I, a escala global, el 70% de la de la producció mundial procedeix de l’agricultura familiar. De manera que, si no fem costat a estes famílies agricultores o ramaderes i permetem que patisquen sense ajuda les conseqüències del canvi climàtic o les dificultats per l’increment de preus dels mitjans de producció, correm el risc que eixa població es veja forceua a deixar el camp. Per tant, cal oferir suport a eixes famílies agricultores que poden no tindre el múscul financer per a suportar un rendiment irregular provocat pel canvi climàtic.

I la tercera de les respostes ha de ser la de transitar a una nova forma de producció, incorporant enfocaments d’agroecologia, agricultura regenerativa, agricultura orgànica i altres enfocaments innovadors que tenen en comú la preocupació per un ús més eficient dels recursos i un menor mal a l’ambient. Necessitem una agricultura climàticament intel·ligent, una estratègia vinculada al mitjà, al maneig dels sòls, a l’ús de l’aigua, a la recuperació del paisatge i al territori. I ees tercer eix és immediat. I ací és on veiem cada vegada més clar que la diferència entre el curt i el llarg termini s’esborra, perquè els objectius conflueixen i tot és igualment urgent.

P.: Això és un programa complet però, amb quins mitjans comptem per a avançar i que la meitat de la humanitat no muira de fam?

Vegem. D’entrada, és fàcil suposar que caldria comptar amb mitjans procedents dels  pressupostos nacionals dels països. Mitjans que provenen dels seus recursos fiscals. Lamentablement, després de l’ingent esforç que s’ha fet en la pandèmia per a vacunar, per a protegir i per a oferir protecció social a la ciutadania, ens trobem que els recursos fiscals estan esgotats en molts llocs. De fet, hi ha al voltant de 60 països en el món en estrés de deute. Com podríem solucionar això? Perquè, en un context inflacionari i amb interessos alts, la situació és difícil, malgrat la qual cosa podem comptar amb la intervenció de les institucions financeres internacionals com el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial que ja tenen habilitades algunes finestres de finançament per a fer costat als països més vulnerables i que més depenen de la importació dels productes a preus alts.

Una altra via proposada és que els països desenvolupats que disposen de major liquiditat puguen oferir-la, a través  del Fons, als països amb menys disponibilitat. Són mecanismes molt complexos i que requereixen del concurs dels  ministres de economía del món, però cal  explorar-los. També és ací ajuda l’ajuda al desenvolupament, encara que és molt limitada per al que fa falta. La inversió del sector privat és importantíssima també i, en este moment, tenim fons internacionals d’una  quantia molt nombrosa cada vegada més interessats a realitzar inversions d’impacte, però eixos són els que treballen a gran escala, els grans del sector, els fons d’inversió. I, com hem comentat abans, la qual cosa ens permetrà canviar de paradigma serà la protecció a unes famílies agricultores que han de fer eixa transició cap a una agricultura més resilient.

I ací és on tenim una interessant borsa, en el Fons Verd per al Clima, el mecanisme financer creat a Glasgow a partir de la COP en 2010 en el qual es van comprometre 100.000 milions de dòlars per a finançar l’acció  pel clima. Fins ara, només un 3% d’estos fons s’ha destinat als sistemes alimentaris quan ells suposen aproximadament un 35% de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle. I ací hi ha un claríssim desajustament.

Si es rebera un major percentatge de fons climàtics fins a arribar a eixe 35% i es canalitzen bé, estos recursos poden destinar-se a transformar la petita i mitjana escala alimentària. I també la gran escala, per cert, que també ho està necessitant. Es podria ajudar a les famílies agricultoras a través del pagament per serveis ambientals i finançar la inversió per a escometre accions molt necessàries en determinats països, des de l’anivellat dels sòls fins a la selecció de varietats en funció del canvi  climàtic, la irrigació per degoteig, etc. I, per descomptat, es fa imprescindible millorar la concepció de l’ambient i proveir d’un  mitjà de vida digne i amb futur a la joventut rural. Perquè, en este moment, hi ha subsidis que, en el fons, estan anant tan sols a subvencionar directament fertilitzants o gasolines o dièsel.

En definitiva, tant si ho mirem amb la perspectiva dels productors, com si observem amb el prisma de l’ecologia, de la biodiversitat, del clima o de l’ambient, hauríem de comptar amb fons suficients. Si comptem amb els recursos del clima i revisem els diversos subsidis, hi ha fons més que suficients per a garantir la seguretat alimentària mundial. Per això soc optimista, perquè el Banc Mundial està en això i la FAO insistint que hem de considerar el cost real del menjar que mengem…

P.: El seu discurs va molt pegat al territori i a les famílies agricultores, però es realitza des d’una institució global: com es fan realitat eixes propostes en un xicotet racó del planeta, ací a València, per exemple?

R.: Perquè moltes de les coses que estic dient ja les podem veure perquè la Unió Europea està fent un esforç indubtable a reorientar els subsidis de la PAC. És progresiu, lent i troba resistències alimentades per relats mancats de fonament, però s’avança. En altres llocs del planeta és molt més complex veure’l, però recentment, en una reunió de la Coalición Mundial per a la Agroecología, vam veure exemples clars a l’Índia, que té un gran programa de promoció de l’agroecologia amb uns excel·lents resultats. I això no és una anècdota. Es clar que l’Índia té un estat i un govern fort, que és un país en ebullició. Però en estats que no tenen estructures tan consolidades, el propi Comité de Seguretat Alimentària Mundial o la FAO estem proposant nous camins i fent avançar eixes propostes.

En qualsevol cas, cal considerar que el Comité és una institució multilateral: el que acordem ho aproven els governs i tot acaba derivant en una cascada de decisions que enllacen el local amb el global. És a dir, que el que finalment succeeix a Kenya està ocorrent perquè el Govern de Kenya ha promogut uns programes que estan funcionant molt bé i es pot replicar al Brasil.

A més, el Comité de Seguretat Alimentària Mundial no està format només per països. Comptem amb el Banc Mundial, l’Organització Mundial del Comerç, la societat civil, el sector privat, les fundacions filantròpiques, els grans lobbies de la llet, de les llavors… tots estan representats en el Comité i participen dels debats i les negociacions. Parlem, en definitiva, d’un mecanisme que funciona en tots dos sentits: de baix cap amunt i de dalt cap a les bases.

P.: Ara que acaba la seua presidència és moment de mirar cap al futur, cap a on s’encamina el treball del Comité?.  

R.: El Comité té aprovat el seu programa de treball per als pròxims 4 anys. Les directrius mundials marquen l’apoderament de les dones com un dels elements clau per a avançar en la seguretat alimentària. També l’ús de les dades, la reducció de les desigualtats, la resiliència dels sistemes alimentaris i, per descomptat, la lluita contra el canvi climàtic i contra la pèrdua de biodiversitat des de la perspectiva del dret humà a l’alimentació.

Ho resumiria dient que venen temps molt complicats, però hi ha una transició ecològica o agroecològica que ja ha començat i crec que en pocs anys podrem veure-la realitzada. Igual que va succeir amb l’energia. Ara estem veient que Espanya ha produït ja el cent per cent de l’energia necessària per a un dia amb renovables i això fa cinc anys semblava impossible i fa deu anys era ciència-ficció. Perquè crec que amb els sistemes alimentaris comencem a entrar en eixa dinàmica. Estem retardats i potser es tarden 5 o 10 anys, però els canvis ja han començat i això és important. És cert que venen temps difícils perquè el canvi climàtic està colpejant molt abans del que créiem i, lamentablement, les guerres estan incrementant-se i les desigualtats no decreixen. Però eixa transició ja ha començat i, encara que podem tindre alguns anys més difícils i dolorosos, jo albire dins de 20 anys un sistema alimentari completament diferent, sostenible i que ens permeta acabar amb la fam.

Foto: Fundación ETEA