Per un urbanisme que millore la nostra vida i la nostra alimentació
Agro enfront d’urbs. Alimentació enfront d’impuls comercial. Tradició enfront d’innovació. Esta dicotomia tan pròpia del pensament occidental estava ja present en l’antiguitat. És igual si mirem a l’antic Egipte, a Grècia o a Roma: l’enfrontament entre el rural i l’urbà ja formava part d’una visió del món que hem heretat i en la qual ens movem des de fa segles. Però ha arribat el moment de trencar amb este plantejament.
I per què ara? Perquè, durant segles, el món agrari va necessitar tanta mà d’obra com l’activitat econòmica urbana i, per tant, hi havia una relació d’igualtat en tots dos àmbits. Però, des de mitjan segle XX, la mecanització va anar buidant el camp, provocant la superpoblació de les ciutats i originant un greu desequilibri que ens afecta profundament.
Segons dades de Nacions Unides, les ciutats ocupen el 3% de la superfície del planeta però alberguen a la majoria de la humanitat. De fet, las estimacions donen per descomptat que, l’any 2050, dos terços de la població mundial viurem en elles. Per això cada vegada són més veus les que exigeixen ciutats més verdes, més sostenibles i que s’impliquen directament en la producció d’una alimentació sana i de qualitat per als seus habitants. Entre estes veus està la de FAO, que al setembre de 2020 va llançar la seua iniciativa Green Cities per a millorar la vida urbana.
Revertir el desequilibri entre agro i urbs
El passat estiu es va organitzar a Berlín el Congrés Internacional d’Infraestructures Verds al qual van assistir acadèmics, científics, empresaris i administracions. La reunió va demostrar que, si la tendència cap a un urbanisme verd era ja fort, la pandèmia de COVID-19, l’acceleració del canvi climàtic i las polítiques europees han impulsat esta transformació. I els experts han multiplicat les seues propostes.
En el congrés es va parlar d’una nova arquitectura verda, seguint el camí que va iniciar el 2014 a Milà l’edifici Bosco Verticale, que va convertir la seua façana en un autèntic bosc i va crear una nova manera d’entendre la jardineria urbana. També es van presentar propostes urbanes com la de Singapur, que ha protagonitzat una transformació verda de gran impacte amb suport de la seua ciutadania. O canvis en la jardineria clàssica que en moltes ciutats està donant pas a sistemes autòctons amb baix manteniment.
També es va discutir sobre polítiques urbanes i sobre infraestructura. Però el que més ens interessa és que una vegada i una altra, les ciutats verdes, les ciutats del futur contemplen com a part substancial l’agroecologia urbana. Copenhaguen és un dels grans exemples.
La producció d’aliments en zones urbanes i periurbanes
Copenhaguen creix segons un model ideat després de la Segona Guerra Mundial que es revisa constantment i que al qual se li han incorporat altres desafiaments (açí tens més detalls). Un dels més recents és el d’arribar a ser la primera ciutat del món neutra en carboni. La data? L’any 2025. Per a aconseguir-ho, està realitzant un camí en el qual es combinen la creació de “barris de cinc minuts”, l’accés al transport públic, els carrils bici o les infraestructures verdes. I una enorme quantitat d’horts urbans. Algunes fonts els xifren en 60.000. Hi ha granges urbanes en els restaurants, horts comunitaris amb menjadors compartits i fins a cultius regeneratius d’algues que absorbeixen els nutrients de la mar.
La FAO fa ja temps que aposta per incloure la producció d’aliments en la planificació de ciutats sostenibles. Com indica l’entitat en este informe del passat any, “l’agricultura urbana i periurbana és una estratègia vital per a construir resiliència en la provisió d’aliments a les ciutats, reduint la pobresa i incrementant l’ocupació, millorant resultats nutricionals i mitigant la degradació ambiental d’espais urbans”. Són massa avantatges com per a no tindre en consideració estos espais agraris a les ciutats.
En eixa mateixa publicació s’ofereixen exemples com Arusha (a Tanzània), que es nodreix ja amb un 23% d’aliments procedents d’agricultura urbana i periurbana; i Quito (a l’Equador) que puja eixa proporció fins al 26%. Però eixe percentatge ha de continuar creixent a tot el món. I, cosa que és més important, ha d’ajudar a recuperar la connexió entre la naturalesa i l’urbs, entre el menjar que tenim en els nostres plats i la seua producció. Perquè, com diu l’arquitecta i urbanista Carolyn Steel “alimentar a les ciutats requereix un esforç pantagruèlic, un esforç que té sobre les nostres vides i sobre el planeta un impacte físic i social major que qualsevol altra cosa que fem”.
Este plantejament que amb tanta contundència verbalitza Steel ens convida a repensar la nostra relació amb el menjar… i a reordenar les nostres ciutats. Perquè cada dia hem de tindre més en compte que, com recorda l’acadèmica, el menjar no apareix en els nostres plats per art de màgia!
La planificació i reordenació de les ciutats deuria, per tant tindre en compte estos tres grans reptes:
Integrar i promoure l’agricultura urbana i periurbana per a comptar amb fonts pròximes d’alimentació
Incorporar cada vegada més espais per a l’agricultura urbana i periurbana exigeix un enfocament innovador i eficient en l’ús del sòl, per exemple, comptant amb parcel·les enjardinades per a l’agricultura que poden alternar-se amb les cobertes d’edificis (que tindrien un ús combinat per a la generació d’energia i aliments), incorporant els boscos o l’agricultura vertical i assumint també els sistemes hidropònics de cultiu. Així s’aconsegueix que els edificis de l’urbs compartisquen el limitat espai amb la producció d’oxigen i d’aliments.
I més enllà, en el seu perímetre, les ciutats haurien de permetre que florisquen més horts i granges que utilitzen pràctiques sostenibles i puguen ser gestionats en comunitat o per famílies agricultores. D’eixe mode es podrà mantindre un cinturó verd productiu al voltant de les ciutats capaç de brindar treball a petites empreses i famílies productores al mateix temps que millora el proveïment d’aliments frescos.
Garantizar que tota la ciutadania puga accedir a aliments frescos i saludables.
L’experiència ens indica que, en les ciutats, la població s’alimenta amb aquells productes que estan disponibles i resulten assequibles. I els productes que compleixen estes dues característiques solen ser, ara com ara, aliments processats i poc saludables. Per això el seu consum va en augment, especialment als països de renda mitjana-baixa, provocant un autèntic problema de salut pública.
Davant esta realitat, la resposta ha de ser una planificació urbana que afavorisca l’accés a aliments frescs. A més de comptar amb l’agricultura dins de l’urbs, és important disseminar per tota la ciutat àrees específiques per a mercats d’aliments locals i facilitar que els agricultors de proximitat embenen en ells els seus productes de manera directa.
Un disseny urbà pensat d’aquesta manera també pot (i deu) incloure espais educatius que promoguen la conscienciació sobre la importància d’una alimentació saludable. Els horts escolars, les aules obertes i els esdeveniments centrats en l’agricultura local poden exercir un paper essencial.
Planificar ciutats per a evitar llargs desplaçaments d’aliments.
Amb més aliment produït a l’interior o en els voltants de la ciutat i amb mercats accessibles per a tota la població, bona part del problema quedaria resolt, mancant abordar de manera proactiva la logística relacionada amb el subministrament d’aliments, evitant els desplaçaments llargs.
L’objectiu no és només que arriben aliments més frescos i saludables als nuclis urbans, sinó fer més curtes les cadenes de distribució per a incrementar la seguretat alimentària local i la sostenibilitat ambiental.
A la recerca de la resiliència alimentària de les ciutats
Més horts, més mercats de proximitat, logística de cadena curtes. Revisar estos tres paràmetres ha d’ajudar-nos a enfrontar de millor mode l’alimentació urbana del futur, promovent la salut de les persones que habiten en elles i assegurant que, en cas de crisi (pandèmies o desastres naturals) siguin resilients gràcies a la producció local i la diversificació de fonts d’aliments.
Però, com abordar un assumpte tan complex?
La famosa sociòloga Saskia Sassen ens anima a crear equips multidisciplinaris per a “fer que totes les superfícies de la ciutat treballen amb el medi ambient, i això significa aportar els coneixements de científics, biòlegs i altres experts”. I això és el que està fent la iniciativa d’United Nations Innovation Technology Accelerator for Cities (UNITAC), on urbanistes, científics de dades, artistes, economistes i experts en comunicació secundan a les ciutats. Perquè totes elles, grans i xicotetes, han d’aconseguir que en un futur pròxim el seu disseny estiga centrat en les persones i ajude a no deixar a ningú arrere.
Per a saber més: